PAU - Valencià - 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

L’obra assagística de Joan Francesc Mira, a qui podem considerar un humanista en tot el sentit del terme, constitueix una reflexió sobre els canvis cívics que ha experimentat la societat valenciana dels darrers anys. Aquestes reflexions giren entorn de la identitat nacional i el seu ús polític, els nacionalismes, la relació entre cultura i poder així com l’ús de símbols, la importància de la llengua per tal de crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici dels interessos propis.

Totes aquests reflexions han sigut aplicades per Mira a la nostra realitat contemporània, demostrant des d’un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes que la problemàtica que valencians i catalans tenim respecte a la nostra condició nacional també es produeix en altres zones del món. Els seus assajos més destacats sobre aquest tema son Crítica de la nació pura, on analitza el nacionalisme des de l’antropologia social i desfà tota una sèrie de tòpics sobre la concepció de la nació, mostrant que realment és una creació social i humana dependent del símbols, i Sobre la nació dels valencians on analitza la nostra complicada adscripció nacional.

L’estil de la seua prosa capta l’essència de l’assaig fusterià, motiu pel qual aconsegueix arribar fàcilment al públic, i la seua escriptura, directa i concisa, defuig les floritures prescindibles.

La seua feina com a assagista s’estén també als articles periodístics, que no són més que assajos en miniatura caracteritzats per la frescor i l’adjectivació i ironia justes.

Cal dir també que la seua repercussió no s’ha degut només a la prosa d’idees, sinó que també ha conreat la narrativa i sobretot la investigació humanística i literària, per la qual ha sigut premiat en moltes ocasions. Destaquem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

En definitiva, Joan Francesc Mira ha destacat pel seu compromís amb la societat valenciana i la reflexió constant sobre la nostra identitat al llarg de la història i en la situació actual.

[326 paraules]

PAU - Valencià - 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster, nascut a Sueca (València) fou l’assagista valencià més destacat del final del franquisme i el començament de la democràcia. Malgrat haver estudiat dret, es dedicà plenament a la literatura. Va ser després d’una primera etapa poètica que decidí dedicar-se en cos i ànima a la prosa d'idees: l’assaig.

Els seus assajos abasten un àmplia varietat de temes, des de l’assaig filològic i d’història i crítica de la cultura i la literatura (Literatura catalana contemporània), fins a l’humanístic (Consells, proverbis i insolències), passant pel cívic i polític (País Valencià, per què?).

La seua prosa assagística es caracteritza per una escriptura temptativa que manté en tot moment el caràcter obert, inacabat de l’obra. Homes, coses, fets i temps són els seus temes, i du a terme un racionalisme crític, escèptic i defensa la tolerància. A més, les seues reflexions reflecteixen la creença en un humanisme sense fronteres. Utilitza recursos como les frases curtes, les expressions col·loquials, les exclamacions i una abundant però adequada adjectivació, això com les cometes per a ressaltar paraules i recórrer a la ironia. Així mateix, la seua obra també adopta formes de discurs com l’aforisme, un assaig en la seua mínima expressió: Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo.

Així i tot, la característica que sens dubte ha contribuït en major mesura a la seua influència en la nostra societat, ha sigut la seua actitud de compromís amb la història i el futur del poble valencià (que es fa evident a Nosaltres els valencians (1962)) i una actitud crítica contra els nacionalismes estrets i imperialistes.

En suma, Joan Fuster, gràcies als seus assajos cívics i polítics, influí de manera notable en el context polític de l’època, provocant les ires del franquisme primer i del regionalisme espanyol més tard. A causa d’aquesta influència, podem afirmar que s’ha convertir en l’intel·lectual més important de la nostra història contemporània.

[322 paraules]

PAU - Valencià - 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Josep Maria Benet i Jornet ha estat l’autor català contemporani que més s’ha dedicat al teatre. Des de les primeres obres de caire realista, ha evolucionat cap una producció més personal i d’experimentació permanent, però mantenint les constants temàtiques de reflexió sobre l’individu i la societat.

La reflexió sobre el país, la llengua i el sistema és una de les temàtiques principals de la seua obra; temàtica que es fa palesa especialment a obres com Una vella, coneguda olor (1963), la trilogia sobre el mite de Drudània, i Berenàveu a les fosques (1971). Altre tema que desenvolupa en obres com La desaparició de Wendy (1973), és la passió per l’escriptura teatral. En aquesta obra concretament, la infantesa i la postguerra prenen una dimensió mítica. També reflexiona sobre la raó envers la irracionalitat i la màgia a Revolta de bruixes (1975). Per últim, la reflexió sobre el sentit de l’existència i la felicitat apareix a Testament (1996) i Olors (1999). El Manuscrit d’Alí Bei (1984) constitueix una síntesi de totes aquestes temàtiques.

En les seues obres teatrals trobem trets estructurals d’innovació formal com l’existència de diversos actes que són simultanis en el temps. Aquesta característica ens remet a una altra: en ocasions els espectadors coneixen informació que els personatges desconeixen, com si fos una tragèdia clàssica.

Paral·lelament a la seua tasca com a dramaturg, Benet ha treballat com a guionista dels exitosos serials produïts per Televisió de Catalunya com Poble Nou (la primera telenovel·la en català, que constituí un fenomen social digne d’estudi), Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat, Ventdelplà i Zoo.

En suma, l’obra de Josep Maria Benet i Jornet és de les més extenses i exitoses dels nostres autors contemporanis, i es pot considerar també com un personatge clau del món audiovisual català.

[299 paraules]

PAU - Valencià - 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

A l’igual que la narrativa i la poesia, el nostre gènere teatral també ha experimentat canvis d’acord amb el que es coneix com “la modernitat”. A partir dels anys setanta, es produeix una renovació del panorama teatral basada en les següents característiques:

S’investiguen nous espais escènics: les companyies actuals donen més importància a l’espai i sovint representen obres al carrer o en espais insospitats. El teatre d’autor és bandejat a favor d’una creació col·lectiva en la que tots els integrants s’involucren. La figura del director escènic pren molta importància perquè passa a haver-hi una implicació total en l’obra. A més, s’introdueixen nous mitjans expressius com el mim, la barreja de gèneres, la provocació al públic, etc. També es produeix un rebuig cap a la visió occidental del teatre i augmenta l’interés per les formes teatrals asiàtiques, més rituals i simbòliques.

Encara que els crítics insinuaven la desaparició del teatre d’autor en català, alguns com Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera, Jordi Teixidor, etc. continuen escrivint teatre amb èxit; un teatre de qualitat, innovador i de denúncia social.

L’arribada de la democràcia suposà la creació d’institucions com el Teatre Lliure de Barcelona, que han millorat i consolidat la nostra infraestructura teatral. La televisió, concretament les sèries interpretades en la nostra llengua amb guionistes que són alhora dramaturgs, també hi han contribuït.

Es pot dir que el nostre panorama teatral dels darrers anys destaca per la riquesa i el dinamisme. Han augmentat els autors teatrals en actiu i amb bona crítica: els autors consolidats com Manuel Molins s’han consolidat i n’han aparegut de nous com Carles Alberola. També s’han consolidat els grups teatrals dels seixanta i setanta, i se n’han sumat altres de nous. Actualment, podem destacar grups com Els Joglars a Catalunya, i Albena Teatre entre els valencians.

Això no obstant, el teatre valencià segueix necessitant un suport institucional que encara no ha aconseguit. L’únic teatre de les terres valencians que ofereix una programació permanent en valencià, és el Teatre Micalet de València.

[333 paraules]

PAU - Valencià - 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo ha sigut un dels autors més prolífics i multidisciplinaris de la nostra literatura contemporània. Com a recompensa ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El gènere que més fama li ha generat ha sigut la narrativa, amb novel·les com Mecanoscrit del segon origen. També  conreà la poesia, començant amb Ésser en el món. Però ha sigut en el teatre on ha rebut la millor crítica, tot i no haver tingut èxit entre el públic.

Aquest fet es deu a les peculiars característiques de la seua obra teatral, que s’adscriu al teatre de l’absurd. Les situacions plantejades inicialment són absurdes, hi ha poca acció, la escenografia destaca per la simplicitat, localització espacio-temporal incerta, llenguatge telegramàtic, etc. No obstant això, les obres mantenen la coherència discursiva.

Els personatges de Pedrolo viuen en un món tancat que els aïlla totalment de l’exterior, situació a la qual reaccionen de dues maneres: uns accepten la situació per por a tot el que escapa al que coneixen, i els altres intenten enderrocar els murs de la seua presó, però acaben fracassant i rendint-se.

Davall d’aquesta tècnica, es troba una reflexió filosòfica sobre l’ésser humà i la llibertat, una reflexió que naix del seu compromís amb el seu país i amb la defensa de la llibertat i la justícia. Les seues obres són una denúncia contra l’intent de genocidi cultural i polític que suposà la dictadura franquista. Denúncia feta en to pessimista i sense anomenar en cap moment el que s’està denunciant.

En suma, l’obra teatral de Manuel de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de la postguerra perquè es fa ressò dels problemes del poble, com demanava la crítica, i ho fa mitjançant un teatre innovador: el teatre de l’absurd.

[292 paraules]

PAU - Valencià - 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

La victòria del general Franco y la dictadura que s’imposà suposaren un gran revés per al teatre valencià. La prohibició taxativa de representar obres en qualsevol llengua que no fos el castellà, trencà sobtadament la continuïtat d’un teatre que gaudia d’una alta qualitat. A més a més, els nostres autors foren apartats dels escenaris i van prohibir les traduccions, cosa que va tancar la porta a les innovacions estrangeres.

A partir de 1946, en un intent d’obtenir reconeixement internacional, el règim suavitzà la repressió i permeté la representació d’obres en català, amb la condició de que no podia haver-hi la mínima crítica a la dictadura o a l’Església ni la moral catòlica. Mentre que a Catalunya el teatre es recuperà relativament, a València no va ser així. Només el sainet va reviure, i ho va fer com folklòric. Cap a la dècada dels cinquanta, alguns autors, com Faust Hernández i Rafael Martí, proposaren nous plantejaments escènics, centrats en la problemàtica del públic.

Amb l'arribada la dècada del seixanta, sorgiren grups de teatre independent que incorporaren els corrents europeus. És el cas de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Es representaren obres de Josep Palau i Fabre, que criticaven mordaçment la burgesia,  de Joan Brossa, partidari de les formes surrealistes, i de Manuel de Pedrolo, que es va adscriure al teatre de l’absurd.

També van aparèixer grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva. És el cas d’Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, etc. a Catalunya, i de Carnestolts, El Rogle, Teatre  49, La Cassola, etc. en terres valencianes. Al nord de l’Ebre, molts grups han assolit èxit internacional; al sud, malauradament, molts ja han desaparegut.

En suma, la continuïtat del nostre teatre es veié truncada després de la guerra però a mesura que es relaxà la repressió, inicià un recuperació progressiva a mesura que avançà la dictadura.

[310 paraules]

PAU - Valencià - 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho

Miquel Martí i Pol és el poeta català més llegit de tots els temps. Guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la seua obra ha gaudit d’un gran ressò social i ha estat traduïda a nombroses llengües. Aquest fet es deu principalment a la sinceritat i la autenticitat de la seua poesia, i al fet que haja estat musicada per cantants com Maria del Mar Bonet o Lluís Llach.

Si tenim en compte la seua experiència vital, i la comparem amb les etapes de la seua poesia, és ben clar per què es caracteritza per una gran sinceritat i la autenticitat. La seua primera etapa, durant la seua joventut, està marcada pel qüestionament dels valors catòlics en què va ser educat, que el durà a obrir-se cap a la realitat social del seu moment i conrear el realisme històric. Durant el següent període, l’esclerosi múltiple farà que la seua poesia esdevinga intimista, centrada en l’angoixa, la solitud o la mort. Aqueta etapa es coneix com l’enclaustrament. En 1976, amb la publicació de Quadern de Vacances, el de Osona abandona la reclusió i canta  a la vida amb optimisme, i reprèn la poesia amorosa i la reflexió sobre la construcció del país català. A la dècada dels 80, assoleix la seua maduresa creativa i la seua poesia esdevé reflexiva i autoanalítica. Finalment, en la seua vellesa, la poesia està marcada per la inseguretat, la decepció política i llargs períodes sense escriure.

En conclusió, la seua evolució poètica es un clar reflex de la seua evolució vital, motiu pel qual és extremadament sincera. Si a açò li afegim la simplicitat i la senzillesa, així com el seu compromís polític, tenim tots els ingredients que justifiquen la importància social de Martí i Pol.

[292 paraules]

PAU - Valencià - 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Les arts i el pensament de finals del segle XX han estat dominats pel que els crítics anomenen postmodernisme. Aquest terme fa referència als profunds canvis estètics i ideològics que ha patit la nostra societat, ara caracteritzada per l’individualisme, el consumisme, l’hedonisme, la fragmentació dels conceptes de temps i espai i l’eclecticisme estètic.

La nostra literatura, concretament la poesia, que s’havia normalitzat a poc a poc des del final de la dictadura, s’insereix en aquesta nova etapa i manifesta la seua maduresa amb una gran varietat de propostes poètiques d’alta qualitat. Aquesta diversitat i el fet que molts autors inicien un replantejament dels seus pressupostos estètics, impossibilita distingir tendències clares i definides. Amb la finalitat d’estudiar-los, podem distingir tres corrents:

En la dècada dels setanta, els poetes més veterans com Miquel Martí i Pol, Lluís Alpera i Maria Beneyto segueixen fidels a la poesia realista, de compromís social i polític. Simultàniament, altres poetes més joves que no formen un grup unitari, però que comparteixen el seu antidogmatisme i la concepció de la poesia com un discurs plenament autònom (ací es fa palés l’individualisme) comencen a publicar. Alguns d’aquests joves són Jaume Pérez Muntaner, Fina Cardona, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal i Miquel Àngel Riera.

A partir dels vuitanta l’eclecticisme s’imposa. Als poetes anteriors que no abandonen el conreu de la poesia, cal afegir-ne de nous com Manuel Garcia Arau, Anna Montero, Lluís Roda...

En suma, el panorama poètic actual està fortament dispersat, com cal esperar d’una societat dominada per l’individualisme, cadascú escriu com i el que vol, sense seguir cap tendència més o menys majoritària, com acostumaren a fer els poetes de la modernitat.

[274 paraules]

PAU - Valencià - 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu va ser un narrador, poeta i dramaturg, guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que podem considerar com el més internacional dels nostres autors. En els seus inicis, abans de la guerra, conreà la narrativa, però durant la postguerra romangué a Barcelona en un exili interior i es dedicà quasi exclusivament a la poesia.

En els sis primers poemaris trobem al Salvador Espriu més espiritual, que tracta de manera obsessiva el tema de la mort tant des d’una òptica melancòlica com des de la sàtira. L’anomenat cicle líric es un camí d’interiorització que culmina amb la mort (el final del laberint).

El següent poemari (La Pell del Brau) té un toc de compromís polític. Espriu analitza la Guerra Civil: la lluita entre membres d’una mateixa família i les conseqüències. El poeta defensa la concòrdia i la fi del conflicte. No obstant això, ho fa vagament i parlant en termes generals sobre la llibertat, la justícia i la tolerància. A Llibre de Sinera persisteix la poesia civil però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa  és un retorn a una poesia més metafísica.

En termes generals, la seua poesia es caracteritza per ser simbolista, més preocupada pel contingut que per la forma, molt centrada en la mort i el més enllà i preocupada pel destí de Catalunya. Al costat d’aquesta temàtica, hi ha pinzellades d’humor dur i cruel. A més a més, l’ampli abast cultural de l’autor fa que trobem mites com Sepharad, Sinera i el laberint en la seua poesia, així com un excel·lent domini de tots els registres de la llengua.

En suma, Espriu concilià la problemàtica espiritual, que mai no abandonà del tot, amb la del seu poble, en un evident compromís artístic i social que el dugué a denunciar la dictadura i les conseqüències de la Guerra Civil.

[306 paraules]

PAU - Valencià - 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés fou un poeta valencià guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la poesia del qual palesa la realitat social del seu temps, tret distintiu que es deu a la seua activitat com a periodista. Tot i ser un símbol del valencianisme, destacà també en l’àmbit del català oriental.

La seua principal aportació a la poesia fou el realisme: fa constant referència a la realitat, relatant les seus vivències perquè sent una necessitat imperiosa d’escriure. Aquestes experiències vitals, anècdotes, assoleixen valor universal al ser compartides amb el lector.

D’una banda, Estellés tracta temes generals com la mort amb tot el seu contingut emocional, sense cap floritura que enterbolisca la força del sentiment, i l’amor apassionat, obsessiu i desesperat, tant des d’una perspectiva espiritual com des del desig sexual expressat sense tabús. D’aquest manera, aconsegueix l’erotisme que l’ha fet cèlebre.   

D’altra banda, encarna el sentiment col·lectiu del poble valencià de la postguerra, reflectint la fam  i la misèria i actuant com la veu d’un poble que agonitza culturalment davant una repressió feroç. Estellés aprofita qualsevol oportunitat per defensar fermament la dignitat personal i civil.

Tot i ser un poeta poc acadèmic, els seus poemes tenen referències a clàssics catalans i grecollatins, així com a poetes simbolistes i avantguardistes com Pablo Neruda. Però aquesta contradicció s’estén a altres trets de la seua poesia com la poetització d’elements com el futbol i el cinema, la tendresa, la ironia, l’ús d’estrofes establertes i del vers lliure, de composicions tradicionals i formes més personals. No obstant açò, tots els seus poemes tenen el característic to col·loquial

En suma, la poesia estellesiana aportà un realisme  quotidià, expressat amb el seu llenguatge característic. Un llenguatge expressiu, col·loquial, fàcil de llegir i difícil d’imitar. 

[290 paraules]

PAU - Valencià - 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

L’any 1936 la poesia catalana havia assolit una gran qualitat literària amb autors com Josep Carner, Carles Riba, Josep Vicenç Foix, etc. La seua activitat es va detenir amb el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i no es reprengué fins a la dècada dels 40. Quan ho va fer, els autors van seguir les tendències d’abans de la guerra (simbolisme i avantguardisme) i en els anys seixanta aparegué el realisme.

El simbolisme és un moviment que es caracteriza per l’ús sistemàtic del ritme i dels símbols per tal de suggerir la realitat en comptes de anomenar-la. Poc a poc, evolucionà cap a una poesia pura, intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. Uns anys després d’acabar la guerra es reprengué aquest corrent amb l’aparició de dos llibres clau d’autors anteriors exiliats: Nabi  de Josep Carner, i Elegies de Bierville  de Carles Riba. Progressivament, la temàtica s’obrí més cap a l’exterior i accentuà les qüestions com Déu i la mort i fins i tot la situació de postguerra.

Els poetes que abans de la guerra havien seguit els corrents avantguardistes, especialment el Surrealisme, com J. V. Foix, van tornar a publicar en la mateixa línia. Ell es considerava un investigador de poesia, i la seua tasca el va dur a utilitzar als poetes medievals (com March i Llull) combinant tradició i modernitat, sense abandonar un alt virtuosisme formal. Altre grup es centrà en una poesia més plàstica, experimentant amb la forma i el contingut. És el cas de Joan Brossa i els seus cal·ligrames.

En els últims anys de dictadura, els nous corrents europeus impulsaren a alguns intel·lectuals a cultivar el realisme històric i comprometre’s amb el seu temps i la col·lectivitat, denunciant la dictadura. És una poesia més lliure i quotidiana, no tan preocupada per la forma com pel contingut. En aquest corrent destaca Vicent Andrés Estellés.

En conclusió, durant la postguerra trobem tres tendències poètiques, dues de les quals ja es conreaven abans de la guerra i es van reprendre, i una altra que arribà més tard.

[342 paraules]

PAU - Valencià - 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa

Quim Monzó  és un dels autors més reconeguts del panorama literari valencià actual. Les seues obres han estat traduïdes a nombroses llengües i ha sigut premiat en moltes ocasions. Ha conreat diversos gèneres, des de l’article periodístic fins al conte, passant per la novel·la, i també ha participat en altres projectes culturals. D’entre tots ells, destaca sobretot, como a escriptor de relats breus.

La seua narrativa curta constitueix en sí la instantània de la societat actual (la societat postindustrial o postmoderna) que ha abandonat les preocupacions col·lectives típiques de la modernitat, per centrar-se en l’individualisme. Una societat on per sobre de tot es troba l’èxit personal i on la saturació d’informació que prové dels mitjans de comunicació masses fa que les persones se senten sobrepassades.

Bona part dels seus relats giren entorn de la vida en una gran ciutat, solitària, rutinària i dominada pel tedi laboral. Una bona quantitat també se centren en les relacions de parella, però defugen tota inclinació melodramàtica i busquen expressar d’una forma freda i violenta els aspectes quotidians del sexe i de l’amor.

Altre aspecte rellevant del seus contes és la intertextualitat: fer referència, dins dels seus contes, a obres de la tradició literària que suposadament el lector coneix. Monzó utilitza aquest recurs amb la intenció de qüestionar els models de conducta que ha establert la societat occidental. No es pot prescindir de remarcar l’ús recurrent de la ironia, de les  hipèrboles, i d’un llenguatge viu actual, modern, senzill i lliure de qualsevol floritura.

En suma, la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix els trets característics de la societat postmoderna individualista i hedonista, mitjançant recursos que, per regla general, pretenen despullar els trets de la societat per tal de fer-nos veure les seues contradiccions.

[289 paraules]

PAU - Valencià - 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural

La narrativa valenciana de les darreres dècades ha experimentat una explosió en quantitat, qualitat i varietat temàtica i estilística en comparació amb la que s’escrigué durant la Guerra Civil. Tanmateix, durant aquestes dècades també hi ha hagut canvis en la narrativa, motiu pel qual podem distingir tres etapes.

Als anys 60 ens trobem un trencament amb la tradició anterior: s’inicia la cerca de noves formes i estructures i s’abandona la preocupació pel contingut de l’obra. Ací apareix una “contracultura” que defuig l’art “oficial” com a mostra de rebel·lia i crea novel·les ambientades a les ciutats amb personatges joves on el sexe i les drogues són temes recurrents. Durant aquesta etapa sorgeixen nombrosos autors nous com Isa Tròlec, Isabel-Clara Simó, Joan Francesc Mira...

En les dues dècades següents es produeix un retorn a formes narratives més clàssiques. D’una banda torna la narrativa de gènere (policial, eròtica, històrica...), i d’altra sorgeix un nou corrent, el “realisme brut o costumisme urbà”. Aquest està fortament influït per la literatura nord-americana i critica les contradiccions de la societat capitalista actual. Durant aquests anys s’introdueix el valencià a l’escola, fet que augmentà la venda de novel·les i possibilità que els autors pogueren viure d’escriure.

Amb l’arribada del nou segle es produeix la irrupció d’un nou grup d’escriptors inconformistes nascuts als anys 70 (els “afterpops”) com Edgar Cantero, Toni de la Torre, etc. Aquests es caracteritzen per fugir del mitjans convencionals, que consideren massa comercials, utilitzar la xarxa i produir narracions de caràcter fragmentari. Tot i això, en aquesta època es manté la producció d’autors de generacions anteriors com Quim Monzó, motiu pel qual conviuen gran varietat de temàtiques i estils.

En suma, es pot dir que durant les últimes dècades els canvis en la societat, caracteritzada per l’individualisme i l’hedonisme, s’han vist reflectits en la nostra literatura amb l’aparició de nous estils i una desviació de la temàtica cap a la individualitat en comptes de la preocupació pel conjunt de la societat valenciana que predominà en la literatura dels anys 60.

[335 paraules]

PAU - Valencià - 3. La producció literària de Mercé Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què

L’obra narrativa de Mercè Rodoreda, probablement la novel·lista més important de la nostra literatura contemporània, està fortament influenciada per les seues experiències vitals. No es pot oblidar que es va veure abocada a l’exili després de la guerra. Per haver patit la guerra i per la desigual condició de la dona en la seua època, la seua obra mostra una visió del món pessimista.

Rodoreda començà a escriure des de ben jove i de forma autodidacta, i creà poc a poc el seu estil propi, molt personal, en el qual realitza una profunda anàlisi psicològica dels personatges. Les seus obres presten molta atenció a l’evolució dels personatges, que lluiten contra els seus enemics, principalment interiors, i progressivament descobreixen la seua identitat. Els personatges rodorerians, que són femenins sobretot en la seua primera etapa, canvien al llarg de la novel·la; evolucionen.

Així i tot, el tret més important i més distintiu de la narrativa rodorediana és l’escriptura parlada: una mena de monòleg interior adreçat a un destinatari imaginari amb el qual el lector se sent identificat.

Tota la seua obra és una reflexió sobre el pas del temps i els canvis psicològics que açò suposa. Podem classificar-la en tres grans grups: un on tracta la pèrdua de l’adolescència (Aloma), un segon on el tema principal és el pas de la joventut a la maduresa (La plaça del Diamant), i un de tercer on parla sobre la vellesa i la mort (Mirall trencat). A més, està carregada de simbolisme; qualsevol objecte quotidià pot tindre un segon significat segons el context. Aquests trets i el subjectivisme narratiu dels seus relats fan que puguem dir que la seua prosa és poètica.

Podem concloure, que efectivament sí, la narrativa rodorediana posa especial èmfasi sobre la psicologia del personatges, i la evolució d’aquesta amb el pas del temps.

[302 paraules]

PAU - Valencià - 2. Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor

Enric Valor fou un escriptor i gramàtic que va nàixer l’any 1911 i morí l’any 2000. Des de ben jove es mostrà compromés amb la cultura valenciana i la defensa de la llibertat i la democràcia.

L’obra literària de Valor es divideix en les rondalles, les cinc novel·les i alguns relats breus, caracteritzats per una llengua molt rica i una temàtica amorosa i sentimental. Tots tres tenen característiques comuns: el narrador omniscient i subjectiu, i un gran domini de la llengua que li permet escriure amb precisió i detall, i abastant totes les varietats dialectals del valencià.

En primer lloc, les rondalles tenen el seu origen en el poble, i interessen a Valor com a manifestació cultural dels valencians. El de Castalla transforma aquests relats i els converteix en relats cultes.

D’altra banda, les novel·les es localitzen a les comarques del sud valencià i giren al voltant de dos mons oposats: la muntanya i la costa. Aquesta contraposició es el tema principal de L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. Temporalment, les seus novel·les es troben situades a la primera meitat del segle XX i pretenen deixar constància d’un món perdut. Es ací on l’autor aboca tots els seus coneixements i experiències, i crea una novel·la realista on el lector se sent perfectament identificat.

 

A banda de realista, la narrativa de Valor es també psicològica i se centra en descriure els pensaments del personatges. Així i tot, incorporà al seu estil innovacions com l’estil indirecte lliure i la focalització múltiple.

Dit tot açò, es pot concloure que  Enric Valor fou un autor capaç de captar, per escrit i en forma de novel·la, tots els aspectes del poble valencià: la peculiaritats de la llengua, la cultura, el paisatge i les preocupacions del valencians.

[292 paraules]

            

PAU - Valencià - 1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època

La victòria del bàndol nacional en la Guerra Civil suposà la implantació d’un règim totalitari d’ideologia feixista que va provocar canvis profunds en tots els àmbits de la vida, inclosa la literatura.

El període immediatament posterior a l’acabament de la guerra fou el més dur. Junt amb l’escassetat, la repressió va ser extremadament forta i la por imperava entre la població, motius pels quals quasi no hi ha narrativa durant aquesta època. Aquest gènere, a l’igual que el teatre i a diferència de la poesia, necessita d’editorials i un públic bastant gran per a existir, i ambdós eren impensables en un clima com aquell.

Durant la Guerra Freda, Espanya s’alià amb els EUA contra el comunisme. Aquest pacte suposà una relaxació en la repressió franquista i una obertura al món que activà la economia i influí en la mentalitat dels espanyols.

També en aquest període – 1947 concretament - es van convocar per primera vegada els premis Joanot Martorell, per a fomentar el conreu de narrativa, recuperar i crear públic lector. Tot i això, no fou fins a la dècada del seixanta que el català començà a tornar plenament (abans s’havia intentat mantenir com local i folklòric, sense massa difusió). La publicació de Nosaltres els valencians (1962) suposà el retorn de la cultura valenciana a un primer pla: les editorials tornaren a publicar, es crearen revistes i s’inicià el moviment de la Nova Cançó.

En conclusió, el context sociopolític de la Postguerra condicionà greument la nostra literatura durant els primers anys, però a mesura que la repressió es va relaxar, la literatura valenciana inicià una recuperació progressiva que culminà amb l’arribada de la democràcia.

[273 paraules]

Preguntes de literatura aparegudes en les PAUs de la Comunitat Valenciana

Ací teniu les preguntes de literatura que han aparegut en les PAUs de la Comunitat Valenciana des de la convocatòria de juny de 2010: