Manuel de Pedrolo ha sigut un dels autors més prolífics
i multidisciplinaris de la nostra literatura contemporània. Com a recompensa ha
rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El gènere que més fama li ha
generat ha sigut la narrativa, amb novel·les com Mecanoscrit del segon origen. També conreà la poesia, començant amb
Ésser en el món. Però ha sigut en el
teatre on ha rebut la millor crítica, tot i no haver tingut èxit entre el
públic.
Aquest
fet es deu a les peculiars característiques de la seua obra teatral, que
s’adscriu al teatre de l’absurd. Les situacions plantejades inicialment són
absurdes, hi ha poca acció, la escenografia destaca per la simplicitat, localització
espacio-temporal incerta, llenguatge telegramàtic, etc. No obstant això, les
obres mantenen la coherència discursiva.
Els
personatges de Pedrolo viuen en un món tancat que els aïlla totalment de
l’exterior, situació a la qual reaccionen de dues maneres: uns accepten la
situació per por a tot el que escapa al que coneixen, i els altres intenten
enderrocar els murs de la seua presó, però acaben fracassant i rendint-se.
Davall
d’aquesta tècnica, es troba una reflexió filosòfica sobre l’ésser humà i la llibertat,
una reflexió que naix del seu compromís amb el seu país i amb la defensa de la
llibertat i la justícia. Les seues obres són una denúncia contra l’intent de
genocidi cultural i polític que suposà la dictadura franquista. Denúncia feta
en to pessimista i sense anomenar en cap moment el que s’està denunciant.
En
suma, l’obra teatral de Manuel de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama
teatral de la postguerra perquè es fa ressò dels problemes del poble, com
demanava la crítica, i ho fa mitjançant un teatre innovador: el teatre de
l’absurd.
[292 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario