Vicent Andrés Estellés fou un poeta valencià guardonat
amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la poesia del qual palesa la
realitat social del seu temps, tret distintiu que es deu a la seua activitat
com a periodista. Tot i ser un símbol del valencianisme, destacà també en
l’àmbit del català oriental.
La seua
principal aportació a la poesia fou el realisme: fa constant referència a la
realitat, relatant les seus vivències perquè sent una necessitat imperiosa
d’escriure. Aquestes experiències vitals, anècdotes, assoleixen valor universal
al ser compartides amb el lector.
D’una
banda, Estellés tracta temes generals com la mort amb tot el seu contingut
emocional, sense cap floritura que enterbolisca la força del sentiment, i
l’amor apassionat, obsessiu i desesperat, tant des d’una perspectiva espiritual
com des del desig sexual expressat sense tabús. D’aquest manera, aconsegueix
l’erotisme que l’ha fet cèlebre.
D’altra
banda, encarna el sentiment col·lectiu del poble valencià de la postguerra,
reflectint la fam i la misèria i actuant
com la veu d’un poble que agonitza culturalment davant una repressió feroç.
Estellés aprofita qualsevol oportunitat per defensar fermament la dignitat
personal i civil.
Tot i
ser un poeta poc acadèmic, els seus poemes tenen referències a clàssics
catalans i grecollatins, així com a poetes simbolistes i avantguardistes com
Pablo Neruda. Però aquesta contradicció s’estén a altres trets de la seua
poesia com la poetització d’elements com el futbol i el cinema, la tendresa, la
ironia, l’ús d’estrofes establertes i del vers lliure, de composicions
tradicionals i formes més personals. No obstant açò, tots els seus poemes tenen
el característic to col·loquial
En suma,
la poesia estellesiana aportà un realisme
quotidià, expressat amb el seu llenguatge característic. Un llenguatge
expressiu, col·loquial, fàcil de llegir i difícil d’imitar.
[290 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario