La victòria del general Franco y la dictadura que
s’imposà suposaren un gran revés per al teatre valencià. La prohibició taxativa
de representar obres en qualsevol llengua que no fos el castellà, trencà
sobtadament la continuïtat d’un teatre que gaudia d’una alta qualitat. A més a
més, els nostres autors foren apartats dels escenaris i van prohibir les
traduccions, cosa que va tancar la porta a les innovacions estrangeres.
A
partir de 1946, en un intent d’obtenir reconeixement internacional, el règim
suavitzà la repressió i permeté la representació d’obres en català, amb la
condició de que no podia haver-hi la mínima crítica a la dictadura o a
l’Església ni la moral catòlica. Mentre que a Catalunya el teatre es recuperà
relativament, a València no va ser així. Només el sainet va reviure, i ho va
fer com folklòric. Cap a la dècada dels cinquanta, alguns autors, com Faust
Hernández i Rafael Martí, proposaren nous plantejaments escènics, centrats en
la problemàtica del públic.
Amb l'arribada la dècada del seixanta, sorgiren
grups de teatre independent que incorporaren els corrents europeus. És el cas
de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Es
representaren obres de Josep Palau i Fabre, que criticaven mordaçment la
burgesia, de Joan Brossa, partidari de
les formes surrealistes, i de Manuel de Pedrolo, que es va adscriure al teatre
de l’absurd.
També
van aparèixer grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva. És el
cas d’Els Joglars, Els Comediants, Dagoll
Dagom, Tricicle, etc. a Catalunya, i de Carnestolts,
El Rogle, Teatre 49, La Cassola,
etc. en terres valencianes. Al nord de l’Ebre, molts grups han assolit èxit
internacional; al sud, malauradament, molts ja han desaparegut.
En
suma, la continuïtat del nostre teatre es veié truncada després de la guerra
però a mesura que es relaxà la repressió, inicià un recuperació progressiva a
mesura que avançà la dictadura.
[310 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario