Salvador
Espriu va ser un narrador, poeta i dramaturg, guardonat amb el Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes, que podem considerar com el més internacional dels nostres
autors. En els seus inicis, abans de la guerra, conreà la narrativa, però
durant la postguerra romangué a Barcelona en un exili interior i es dedicà
quasi exclusivament a la poesia.
En els
sis primers poemaris trobem al Salvador Espriu més espiritual, que tracta de
manera obsessiva el tema de la mort tant des d’una òptica melancòlica com des
de la sàtira. L’anomenat cicle líric es un camí d’interiorització que culmina
amb la mort (el final del laberint).
El
següent poemari (La Pell del Brau) té
un toc de compromís polític. Espriu analitza la Guerra Civil: la lluita entre
membres d’una mateixa família i les conseqüències. El poeta defensa la
concòrdia i la fi del conflicte. No obstant això, ho fa vagament i parlant en
termes generals sobre la llibertat, la justícia i la tolerància. A Llibre de Sinera persisteix la poesia
civil però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa és un retorn a
una poesia més metafísica.
En
termes generals, la seua poesia es caracteritza per ser simbolista, més preocupada
pel contingut que per la forma, molt centrada en la mort i el més enllà i
preocupada pel destí de Catalunya. Al costat d’aquesta temàtica, hi ha pinzellades
d’humor dur i cruel. A més a més, l’ampli abast cultural de l’autor fa que
trobem mites com Sepharad, Sinera i el laberint en la seua poesia,
així com un excel·lent domini de tots els registres de la llengua.
En
suma, Espriu concilià la problemàtica espiritual, que mai no abandonà del tot,
amb la del seu poble, en un evident compromís artístic i social que el dugué a
denunciar la dictadura i les conseqüències de la Guerra Civil.
[306 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario