L’obra
narrativa de Mercè Rodoreda, probablement la novel·lista més important de la
nostra literatura contemporània, està fortament influenciada per les seues
experiències vitals. No es pot oblidar que es va veure abocada a l’exili
després de la guerra. Per haver patit la guerra i per la desigual condició de
la dona en la seua època, la seua obra mostra una visió del món pessimista.
Rodoreda
començà a escriure des de ben jove i de forma autodidacta, i creà poc a
poc el seu estil propi, molt personal, en el qual realitza una profunda anàlisi
psicològica dels personatges. Les seus obres presten molta atenció a l’evolució
dels personatges, que lluiten contra els seus enemics, principalment interiors,
i progressivament descobreixen la seua identitat. Els personatges
rodorerians, que són femenins sobretot en la seua primera etapa, canvien al
llarg de la novel·la; evolucionen.
Així i
tot, el tret més important i més distintiu de la narrativa rodorediana és
l’escriptura parlada: una mena de monòleg interior adreçat a un destinatari imaginari amb el qual el lector se sent identificat.
Tota la seua obra és una
reflexió sobre el pas del temps i els canvis psicològics que açò suposa. Podem
classificar-la en tres grans grups: un on tracta la pèrdua de l’adolescència (Aloma), un segon on el tema principal és
el pas de la joventut a la maduresa (La
plaça del Diamant), i un de tercer on parla sobre la vellesa i la mort (Mirall trencat). A més, està carregada
de simbolisme; qualsevol objecte quotidià pot tindre un segon significat
segons el context. Aquests trets i el subjectivisme narratiu dels seus relats fan
que puguem dir que la seua prosa és poètica.
Podem concloure, que
efectivament sí, la narrativa rodorediana posa especial èmfasi sobre la
psicologia del personatges, i la evolució d’aquesta amb el pas del temps.
[302 paraules]
[302 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario