Les arts i el pensament de finals del segle XX han estat
dominats pel que els crítics anomenen postmodernisme. Aquest terme fa
referència als profunds canvis estètics i ideològics que ha patit la nostra
societat, ara caracteritzada per l’individualisme, el consumisme, l’hedonisme,
la fragmentació dels conceptes de temps i espai i l’eclecticisme estètic.
La
nostra literatura, concretament la poesia, que s’havia normalitzat a poc a poc
des del final de la dictadura, s’insereix en aquesta nova etapa i manifesta la
seua maduresa amb una gran varietat de propostes poètiques d’alta qualitat.
Aquesta diversitat i el fet que molts autors inicien un replantejament dels
seus pressupostos estètics, impossibilita distingir tendències clares i
definides. Amb la finalitat d’estudiar-los, podem distingir tres corrents:
En la
dècada dels setanta, els poetes més veterans com Miquel Martí i Pol, Lluís
Alpera i Maria Beneyto segueixen fidels a la poesia realista, de compromís
social i polític. Simultàniament, altres poetes més joves que no formen un grup
unitari, però que comparteixen el seu antidogmatisme i la concepció de la
poesia com un discurs plenament autònom (ací es fa palés l’individualisme)
comencen a publicar. Alguns d’aquests joves són Jaume Pérez Muntaner, Fina
Cardona, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal i Miquel Àngel Riera.
A
partir dels vuitanta l’eclecticisme s’imposa. Als poetes anteriors que no
abandonen el conreu de la poesia, cal afegir-ne de nous com Manuel Garcia Arau,
Anna Montero, Lluís Roda...
En
suma, el panorama poètic actual està fortament dispersat, com cal esperar d’una
societat dominada per l’individualisme, cadascú escriu com i el que vol, sense
seguir cap tendència més o menys majoritària, com acostumaren a fer els poetes
de la modernitat.
[274 paraules]
No hay comentarios:
Publicar un comentario