miércoles, 29 de junio de 2016

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 3.1. El lenguaje poético de Miguel Hernández: símbolos y figuras retóricas más destacadas

Las influencias tradicionales y vanguardistas de las que bebe Hernández lo conducen a la creación de un estilo muy particular caracterizado por una gran espontaneidad, un lenguaje complicado y culto, por lo general discreto salvo durante la Guerra, que tiende a la claridad y la concisión en su última etapa.

Los símbolos que emplea evolucionan a lo largo de su obra. La luna, inicialmente aparece como tal, para decantarse hacia un sentido negativo de fatalidad. En su segunda etapa, el rayo, lo punzante, junto con cuchillos, navajas, puñales, etc., hace aparición como manifestación del dolor y la pena amorosa. El toro simboliza la virilidad cuando se encuentra en libertad, y el destino fatal abocado al dolor en el caso de la lidia. Asimismo, en la poesía épica se opone al buey, símbolo peyorativo de humillado. El viento se usa inicialmente con valor denotativo, pero evoluciona hasta la imagen de la mujer deseada, la fuerza del pueblo (tercera etapa) y por último es visto como rencor u odio. La tierra simboliza la naturaleza, la sepultura del hombre y al mismo tiempo su cuna. Por último, luz y sombra aparecen de la mano con vida/muerte y esperanza/frustración.

En cuanto a las figuras poéticas, su primera etapa se caracteriza por la predilección por lo gongorino. El gusto por las repeticiones resulta en ráfagas de anáforas, anadiplosis, epanadiplosis y polípote. Durante la etapa bélica su poesía tiende a la oralidad para alentar a los combatientes con apóstrofes, imperativos, interrogaciones (directas, indirectas o retóricas…).

La poesía hernandiana presente una sujeción la métrica clásica, por un lado a estructuras cerradas rígidas como la octava real y por otro a estrofas como el romance. En su tercera etapa también innova al probar el polimetrismo y el verso blanco. Tras la crisis de 1935 experimenta con el versolibrismo y ya en su última etapa tiende a los poemas breves de versos cortos.


En definitiva, el lenguaje poético de Miguel Hernández (estilo, símbolos, métrica y figuras retóricas), evoluciona a lo largo de su obra para adaptarse a las nuevas intencionalidades del autor. 

343 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 2.3 La vida y la muerte en la poesía de Miguel Hernández

Miguel Hernández, en Cancionero y romancero de ausencias, sintetizaba la existencia de la siguientes manera: “Llegó con tres heridas:/ la del amor,/ la de la muerte,/ la de la vida”. Su obra recoge todas las etapas de la vida, desde los balbuceos hasta el choque con la muerte que acecha, pasando por el despertar de la sexualidad y la lucha por los ideales.

Poéticamente, vida y muerte se aúnan en dos sentidos: uno existencialista (por ejemplo, “el hombre es un ser nacido para morir”), y otro en el sentido solidario de muerte-semilla (“El herido”). Tras una primera etapa de canto entusiasta a la vida, la tragedia de su destino lleva al abrazo definitivo de vida y muerte en sus últimos poemas.

La mujer que proporciona vida, el vientre materno en el cual se funden vida y muerto, son motivos recurrentes en la obra hernandiana. Eros y thánatos van de la mano para perpetuar la especie humana. La vida de los humanos se entiende aquí como semilla germinadora de una nueva vida.

La visión de la muerte en el oriolano no nos lleva al nihilismo, ni a creencias en el más allá (salvo su etapa católica). Esta es vista como la prolongación del ser en la especie. El cementerio, los muertos y los esqueletos son símbolos de esa permanencia de la especie humana.

Dos símbolos representan el sentido trascendente y regenerador de la vida: los huesos y la lluvia. A lo largo de su vida poética, los huesos evolucionan a partir de la imagen de la muerte, pasando por ser los centros del impulso erótico (“Imagen de tu huella”), y simbolizar el empuje de los combatientes hasta llegar a la muerte de la etapa carcelaria.

La lluvia, comienza designando una realidad natural, en la etapa amorosa pasa a ser el amor, durante la guerra se utiliza en descripciones exaltadas del esfuerzo, y finalmente contribuye al florecer de la muerte (imagen anticipada en la Elegía a Ramón Sijé).


En conclusión, vida y muerte aparecen íntimamente ligados en la poesía hernandiana, de tal manera que una forma parte de la otra y viceversa, son dos conceptos indisolubles que acompañan a la existencia del ser humano.

362 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 2.2 El compromiso social y político en la poesía de Miguel Hernández

La poesía de Miguel Hernández es especial en tanto que su perspectiva respecto a los problemas sociales cambia drásticamente a lo largo de su obra. Existe un primer periodo en el trabajo y abnegación son considerados como el camino para alcanzar a Dios, y se critican los actos revolucionarios de campesinos así como el anarquismo y el comunismo.

Sin embargo estos postulados van desapareciendo a medida que se impone su adhesión con el necesitado y el poeta vive los acontecimientos políticos de Madrid, llevándolo al lado del más débil. De este modo, abandona la poesía pura y católica y se decanta hacia una poesía comprometida con las protestas sociales, con la libertad y con la defensa de los valores humanos.

Con la Guerra Civil, esta poesía está fuertemente cimentada. A pesar de esto, los dos libros de esta etapa son muy distintos. Viento del pueblo constituye la faceta optimista, combativa y entusiasta, desarrollando una poesía de urgencias de estilo claro y directo que llega a la gran masa de público humilde. El hombre acecha es, por el contrario, la faceta pesimista, el grito desalentador ante la inminente derrota republicana y el funesto panorama de España. Los versos son lentos, dolorosos y casi prosaicos. No obstante, el libro se cierra con una magnífica petición de esperanza (“Canción última”).

Una de las facetas más logradas de Hernández fue su preocupación por las condiciones laborales, la explotación de los asalariados, la pobreza y el hambre. Su poesía social sintetiza el dolor compartido y arremete contra la injusticia capitalista. Tras su viaje a la URSS (1937), aparecen poemas de alabanza hacia la política comunista, así como poemas dirigidos a sus amigos republicanos por su resistencia. Esta labor propagandística contribuyó, cuando conectó la cosmovisión del poeta, a la recuperación de la autonomía de su voz.


En definitiva, si se entiende por poesía social aquella que vela por los derechos de los desamparados por la sociedad, es necesario afirmar que la poesía hernandiana recoge un profundo contenido de calado social, estrechamente relacionado con los orígenes humildes del poeta.

343 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 2.1 Temas poéticos de Miguel Hernández

La poesía del poeta oriolano Miguel Hernández, fruto de las influencias tradicionales (populares y cultas) y contemporáneas que recibió el poeta gira entorno a una serie de temas: naturaleza, amor, vida, muerte, amistad y exaltación social.

La infancia aldeana de Hernández determina su predilección por la naturaleza, presentada de modo hiperrealista en sus primeros poemas (“Contemplad”). En su tercera etapa, la tierra y las labores agrícolas sirven de marco para la reivindicación social. Finalmente, la naturaleza aparece en su etapa intimista como locus amoenus donde se entrelazan los enamorados (“El vals de los enamorados”).

El amor aparece desde dos perspectivas en su obra. Por un lado, el amor-dolor característico de El rayo que no cesa. Aquí es vivido como tortura y dolor, no por no ser correspondido, sino por no poder ser gozado sexualmente. Por otro lado, el amor-esperanza que domina en su etapa carcelaria, un amor a su mujer como esposa y como madre. Su hijo será visto como el germen de un futuro esperanzador que lo llevará al amor-alegría.

Vida y muerte aparecen unidas estrechamente. El poeta oriolano se siente cómodo hablando de la muerte, a la que entiende como una parte real de la vida, parte inexorable de la naturaleza del hombre. Buena prueba de esto son sus elegías a Gabriel Miró, García Lorca y la considerada como una de las mejores en lengua hispana: la elegía a Ramón Sijé. El tema de la muerte también está muy presente en El hombre que acecha (“Es sangre, no granizo”).

La amistad es un tema cercano al anterior y muy presente en la obra de Hernández, en la que encontramos poemas panegíricos y odas dirigidas a amigos, maestros y compañeros (como Neruda y Vicente Aleixandre).

Finalmente, la exaltación social se hace evidente en su poesía impura de ruptura con los valores religiosos y las trabas sociales de la aldea. De esta rebelión nace su vitalismo personal que lo empujará a las reivindicaciones sociales y a la lucha por los ideales.

331 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 1.2 Trayectoria poética de Miguel Hernández: la evolución de su poesía

La producción del poeta oriolano Miguel Hernández Gilabert es corta en el tiempo (apenas abarca una docena de años: 1929-1941). Esta evoluciona hacia la creación de un mundo poético propio atravesando diferentes etapas creativas y vitales, que suelen dividirse en cuatro:

La etapa oriolana, abarca desde 1929 hasta 1934. En ella, el autor se fija en la naturaleza, que le inspira poemas de adolescencia plagados de sensualidad pagana, bucolismo estilizado y sensoriedad. Ante la necesidad de una disciplina formal se inspira en Góngora y su poesía pura, y entresaca su primer libro, Perito en lunas (1933), caracterizado por el desbordamiento de la imaginación, y las difíciles adivinanzas poéticas que en realidad versan sobre asuntos cotidianos.

En la segunda etapa (1934-1936) se incluyen dos nuevos libros. En 1936 publicará su obra maestra El rayo que no cesa, de estética neorromántica. El centro del libro es un amor trágico: sus ansias vitales, de goce erótico, chocan contra la rígida moral aldeana. Entre los sonetos amorosos se alza la espectacular “Elegía a Ramón Sijé”. En esta etapa se decanta hacia una poesía impura (el ciclo de “Sonreídme” y “Odas”), abandonando su visión católica inicial. Da comienzo su ímpetu social y hace uso de una mayor libertad expresiva.

Con el comienzo de la Guerra su poesía se pone al servicio de la lucha, adoptando un lenguaje más directo, al alcance de todos. En 1937 aparece Viento del pueblo de tono épico. Es una poesía que da protagonismo a lo colectivo y a los valores éticos, una poesía profética y optimista (p.e. el poema “Sudor”). Sin embargo, en El hombre acecha (1939), aparece el dolor por la Guerra, la derrota republicana es inminente y predomina el pesimismo (p.e. “El tren de los heridos”).


En la cárcel alcanzará su segunda cima poética con el Cancionero y romancero de ausencias en el que alcanza momentos de máxima desnudez. Es un diario de su vida, abocada a una fatídica extinción y sufriente de las ausencias, que constituye la definitiva rehumanización de su poesía (“Nanas de la cebolla”).

339 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Miguel Hernández): 1.1. Tradición y vanguardia en la poesía de Miguel Hernández

El oriolano Miguel Hernández, se mostró abierto a todas las influencias literarias desde bien joven: la poesía tradicional en sus etapas más tempranas, los escritores clásicos durante su aprendizaje y también sus contemporáneos más afamados. De esta variada influencia, nace un estilo que lo conducirá a la creación de un mundo poético propio. Los reflejos de estas influencias en su obra son los siguientes:

En su primera etapa se siente influido el costumbrismo regionalista, al que añade sentimentalismo, intimismo y complejidad (“¡En mi barraquita!” [7] p.15). A esto se añade su identificación vital con la naturaleza, realista pero presentada desde la óptica mística de San Juan. El Rayo que no cesa (1936) es una reelaboración pagana y sensual de la poesía sanjuanesca, el petrarquismo de Garcilaso y el pesimismo de Quevedo. Garcilaso y su amor cortés influirán en su poesía amorosa de la preguerra, pero el poeta más alabado por Hernández será Góngora, de cuya influencia nacerá Perito en Lunas (1933), ejemplo de poesía ultrapurista. De los poetas románticos (Bécquer, Espronceda y Zorrilla) tomará su tono épico, revitalizado en Viento del pueblo (1937).

En cuanto a sus contemporáneos, su poema “Pastoril” es un ejemplo de imitación del modernismo de Rubén Darío. Sin embargo, a quien más admira por su fina sensibilidad, es a Juan Ramón Jiménez, cuya nostalgia es evidente en “Eternidad” y “Piedras Milagrosas”.


Respecto al vanguardismo, simplemente se acerca al surrealismo en algunas ocasiones, como Perito de Lunas, con cierto grado de irracionalidad surrealista, el poema “Guerra”, que recuerda a las sensaciones captadas por Picasso en el Guernica y la época de El rayo que no cesa, que es la etapa central de sus incursiones surrealistas (el poema “Sonreídme”). Con el estallido de la Guerra Civil, esta técnica carece ya de interés para Hernández, que la abandonará en favor de la poesía popular, de gran claridad expositiva. 

309 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (La casa de los espíritus): 3.2. Aspectos políticos y sociales reflejados en La casa de los espíritus

La casa de los espíritus narra la historia de los Trueba-Del Valle, una poderosa familia de terratenientes latinoamericanos, cuyo patriarca construirá de la nada un imperio privado que acabará por derrumbarse lentamente a medida que pasa el tiempo y la sociedad se alborota. Según la autora, esta familia pretende plasmar todos los rasgos de la América Latina.

Los Trueba son una  metáfora de la misma historia de Chile; su historia, se articula sobre los sucesos históricos de este país. En la primera parte de la novela, se plasman los rasgos sociales de Chile. La familia protagonista actúa como modelo de familia acomodada y entre sus vivencias se entretejen historias asombrosas. Por medio de Esteban Trueba y su vida, se plasman las distintas realidades sociales de nobles y pobres. Los segundos, los campesinos, viven en una terrible desorganización, pero aspiran a cambiar esas condiciones. Mientras, en la ciudad, existe una clara separación entre barrios ricos y barrios obreros, donde las ideas revolucionarias arraigan.

En la segunda parte, los sucesos históricos se imponen y  orquestan el devenir de los Trueba. La familia comienza a zozobrar a cause de muchísimos sucesos y desavenencias ideológicas que quedan plasmados en la obra: el malestar social, las elecciones, la llegada del presidente obrero, el golpe de Estado, la muerte del presidente y  la dictadura de Pinochet...


La censura, que abarcará todos los ámbitos de la vida, también se hace hueco en la caracterización de esta realidad política, que afectará incluso a la misma autora del relato que nos ocupa, exiliada a Caracas junto con su familia. Allí comenzó a escribir una carta a su abuelo que derivaría en esta novela, publicada en 1982, que entraría en Chile gracias al contrabando y haría estallar el fenómeno Allende.

290 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (La casa de los espíritus): 3.1. Análisis de los protagonistas de La casa de los espíritus

La casa de los espíritus narra los acontecimientos que suceden en el seno de la familia Trueba-Del Valle. Es una novela feminocéntrica (nos encontramos ante cuatro generaciones de mujeres) aunque en el seno de una sociedad patriarcal. El simbolismo está presente en todos los elementos de la obra, incluidos los personajes. Los principales, los analizaremos a continuación.

         Clara es el principal personaje femenino de la obra. Simboliza la fantasía, la magia, el Más Allá, como indica su afición a la adivinación, la telequinesis y la comunicación con fantasmas. Es el nexo de unión entre los miembros de la familia a pesar de encontrarse siempre en un mundo distante.

        Esteban Trueba es el principal personaje masculino y simboliza el orgullo, la ambición y la ira. Tiene problemas para contener su apetito sexual, por lo que viola a muchas muchachas. En sus últimos años de vida, la relación con su nieta Alba apaciguará su carácter.

       Blanca, la hija de ambos, simboliza la pasión. Es por esto que durante toda su vida mantendrá una relación amorosa con Pedro Tercero García, que será incapaz de abandonar a pesar de las incontables dificultades.

       Pedro Tercero simboliza los ideales y durante toda su vida se dedicará a propagar las ideas de igualdad y derechos entre los trabajadores, primero en Las Tres Marías, y más tarde como cantante en la ciudad. Este personaje está inspirado en el cantante Víctor Jara.

        Alba, hija de Blanca y Pedro, simboliza la valentía. Según Clara, está bendecida por las estrellas. Se criará íntegramente en la Casa de la Esquina, por lo que establecerá estrechos lazos con el resto de miembros de su familia.

         Jaime y Nicolás, mellizos, son también hijos de Clara y Esteban. Simbolizan la intelectualidad y la locura o la insensatez, respectivamente.

     Aparte de estos, otros personajes como Severo y Nívea del Valle, la Nana, Rosa, Barrabás, Amanda, Miguel… sirven de apoyo, conformando el marco social de aquel Chile.

320 palabras

            

PAU CASTELLANO LITERATURA (La casa de los espíritus): 2.1 El "realismo mágico" y La casa de los espíritus

El término “Realismo Mágico” surgió entre 1920 y 1930 para definir el estilo de los pintores germanos de la postguerra. En el ámbito de la literatura, es un género que combina elementos fantásticos y fabulosos con el mundo real, sin que exista una clara frontera entre ambos, mezclándolos, haciendo pasar lo asombroso por real y lo real por asombroso.

A partir de mediados del siglo pasado, la narrativa latinoamericana alza la vista más allá del regionalismo naturalista, avistando revoluciones culturales y políticas que, combinadas con el vanguardismo europeo, el psicoanálisis y la preocupación existencial, constituyen el caldo de cultivo ideal para el crecimiento del Realismo Mágico en Latinoamérica.

Este modo de ver y contar la realidad, se hace especialmente patente en la primera parte de La casa de los espíritus, aunque lo fantástico sirve principalmente para remarcar la importancia de lo real. Allende afirma que su novela valora por igual lo subjetivo y lo objetivo, el sueño y la vigilia. Su continente, donde ocurren hechos extraordinarios todos los días, es fuente de un material valiosísimo para un escritor de Realismo Mágico, que sin embargo, alerta, no se debe confundir con el exotismo americano.

En La casa de los espíritus magia y realidad se fusionan, lo inexplicable se vuelve cotidiano, lo mágico es descrito de forma realista, abundan los sueños premonitorios y tanto vivos como muertos conviven en un mismo nivel. Clara, el personaje más fantástico y espiritual, enmudece al ver la autopsia de su hermana, y desde ese momento, adquiere la costumbre de escribir en sus cuadernos de anotar vida, en los que mezcla pasado, presente y futuro.


Según la autora, no son más que elementos imaginarios que exaltan la realidad. Este libro, se transformó en uno de los principales exponentes del Realismo Mágico inaugurado por García Márquez con Cien años de soledad.

303 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (La casa de los espíritus): 1.1. Rasgos temáticos y formales de la nueva narrativa hispanoamericana y su reflejo en La casa de los espíritus

Tras lograr su independencia de la metrópoli los países latinoamericanos comenzaron a mostrar sus distintas realidades en todos los planos, incluida la literatura, lo que dificulta su clasificación para el estudio. De todos modos, en los que a novela se refiere se pueden distinguir, aunque no sin posibles objeciones, varios períodos.

Hasta 1945, la novela se mantuvo anclada en el realismo y naturalismo anteriores, reflejando la realidad americana del momento (los gauchos, la naturaleza inexplorada, la reivindicación de lo indígena, etc.). Sin embargo, a partir de entonces se inicia una renovación con un progresivo alejamiento del enfoque realista y la introducción de lo mágico (el realismo mágico). Asimismo, se introducen innovaciones como la complejidad estructural, el monólogo interior, el desorden cronológico y la ambientación urbana. En la década de los 60 se produce el boom de la literatura hispanoamericana con novelas como Cien años de soledad de García Márquez. La renovación de las técnicas, el realismo mágico y la experimentación con el lenguaje son característicos de esta etapa.


Quince años más tarde, en 1975, se inicia el post-boom, y aquí se encuadra Isabel Allende con su novela La casa de los espíritus. Este momento se caracteriza por la irrupción de las mujeres, y como consecuencia, sus novelas tienen carácter feminista, de denuncia del machismo en la sociedad chilena (bastante patente en La casa de los espíritus). En general, los autores abandonan las extravagancias estructurales y adecúan el lenguaje al público general, a una nueva realidad, pero sin rebajar la calidad de la novela. Se sigue la tradición fantasiosa del realismo mágico (el personaje de Clara es un buen ejemplo), y se da mucha importancia a la sexualidad (la relación de Blanca y Pedro Tercero). Otra característica de esta narrativa que se observa en La casa de los espíritus es el uso de la memoria y el testimonio personal como instrumento de denuncia. En definitiva, La casa de los espíritus  se inserta en la literatura del post-boom, ya que comparte las características de esta.

333 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 3.2. Los personajes Max Estrella y Don Latino en Luces de bohemia

           En Luces de bohemia aparecen más de 50 personajes a los que Valle-Inclán califica de “enanos o patizambos que juegan una tragedia”. La gran mayoría de los personajes aparecen deformados; sólo se salvan el protagonista Max Estrella, el obrero catalán, y la madre del niño muerto. En estos personajes se mezclan algunos con su verdadero nombre (Rubén Darío), con otros camuflados (Don Gay Peregrino) y algunos completamente inventados.

           Entre todos los personajes destacan dos:

            Máximo Estrella es un personaje que mezcla cobardía, vileza, egoísmo y grandeza. A pesar de ser el reflejo del poeta ciego andaluz Alejandro Sawa, también tiene mucho de autobiográfico. A través de Max, Valle critica la vida bohemia.

          Max se caracteriza por una noble grandeza, ensalzada por el hecho de ser un poeta ciego, al igual que Homero, que puede “ver” aquello que los videntes no. Se observa en él una conciencia crítica con las injusticias sociales y solidaridad con aquellos que las padecen, aunque en algunos momentos actúe de forma egoísta y exista una contradicción entre lo que piensa y lo que hace. Además, es despojado de su dignidad a medida que avanza su vida, e incluso después de la muerte.


          Don Latino es el personaje más esperpéntico de toda la obra, deformado hasta la saciedad, dominado por la inmoralidad, la adulación, el parasitismo y la estafa. En la obra se lo presenta como el perro lazarillo de Alejandro Sawa (Max, de hecho, llama a Don Latino “mi perro” en algunas ocasiones y éste actual como tal). Valga como ejemplo cuando trata de mediar entre Max y el librero como si fuese un perro cobarde que ladra entre las piernas del dueño. Don Latino es, en suma, la mala compañía inevitable que se aprovecha de un gran artista.

293 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 3.1. Luces de bohemia y la realidad política y social.

        Luces de bohemia se sitúa más o menos en 1920, hacia el final de una de las etapas más convulsas en la historia de España: la “Restauración”. En 1867, Isabel II se había visto obligada a dejar el trono a causa de la revolución de “la Gloriosa” (en la obra aparece una referencia cuando don Latino dice: “Yo fui a París con la Reina Doña Isabel”).

En 1874 se restaura la monarquía en Alfonso XII y se instaura un nuevo sistema político ideado por Cánovas de Castillo, basado en la alternancia del partido conservador y el liberal, con la monarquía por encima de todo. Los resultados electorales estaban pactados y a nivel local, provincial y regional, los caciques controlaban el electorado. Llevarse bien con un cacique equivalía a tener éxito político y el nepotismo estaba a la orden del día.

Esto hizo Maura, el político más nombrado en la obra, con calificativos tales como “charlatán” o “rey del camelo”.  Maura fue especialmente impopular a partir de la Semana Trágica. A esta también se hace referencia cuando el preso catalán dice: “No quise dejar el telar por ir a la guerra y levanté un motín en la fábrica. Me denunció el patrón…”

Cabe destacar también que en la obra se arremete contra el capitalismo y el conformismo burgués en contraste con el pueblo que vivía en condiciones de hambre y miseria, pero que sin embargo no aparece idealizado, sino con toda su degradación moral.


Por último, mencionar también la protesta que se hace contra la represión policial, especialmente patente en la escena en la que muere el niño a consecuencia de una revuelta callejera. Tal como resume Max Estrella: “La Leyenda Negra, en estos días menguados, es la Historia de España”.

290 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 2.2. Características del esperpento y su reflejo en Luces de bohemia

En Luces de Bohemia (1920), Valle-Inclán utiliza por primera vez el término “esperpento” para referirse a un nuevo género en el que esta obra se incluye. Éste género se caracteriza por una deformación sistemática de la realidad con intencionalidad crítica, utilizar lo grotesco como forma de expresión, y tener doble lectura: una más superficial y otra profunda en la que se capta la intencionalidad crítica.

Para conseguir los rasgos anteriores se emplean varios recursos. Uno de ellos es crear contrastes violentos como en el entierro de Max Estrella (contraste entre lo doloroso y lo grotesco). También se presentan personajes extraordinarios (como los bohemios) como si fuera común encontrarse con ellos.

Existe también una tendencia a la igualación prosopopéyica: se produce una nivelación entre humanos y animales. Los primeros se animalizan y los segundos se humanizan. Un buen ejemplo es el comienzo de la Escena II, en la cual aparece Zaratustra conversando con el loro, el gato y el perro (animalizándose) y más tarde el loro grita “Viva España!”, humanizándose. También aparece la muerte con  su función niveladora.

Tal vez el rasgo del esperpento que más se distancia del modernismo, es el uso prioritario del habla popular, mezclada con el lenguaje culto modernista que Valle no abandona por completo.


Otros rasgos característicos del esperpento son la presencia de numerosos personajes (más de 50 en Luces de Bohemia), los continuos cambias de espacio y tiempo, el diálogo con respuestas cortas, cierto sarcasmo cruel y una gran calidad pictórica en las acotaciones haciendo uso de la frase nominal (luz de acetileno, mostrador de cinc…).

261 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 2.1. Evolución de la obra de Valle-Inclán. Justifica la inclusión de Luces de bohemia en la etapa que le corresponde

La obra se Valle-Inclán se puede dividir en tres etapas: una primera desde sus inicios hasta las Sonatas, una segunda desde las Sonatas hasta los Esperpentos, y una tercera propiamente esperpéntica.

En su primera etapa, tras haber publicado bastantes cuentos,  Valle escribe varios libros de relatos, obras refinadas con influjos franceses e italianos. Pero sin embargo, lo más destacado de esta primera etapa son las Sonatas: en ellas se suceden aventuras y amores del Marqués de Bradomín, narradas con una prosa rítmica, refinada y rica en efectos sensoriales.

En cuanto a la segunda etapa, podríamos considerarla como la “esperpentización” que precede al esperpento. Aquí  se encuentran ya mezclada la exquisitez estilística modernista con un lenguaje rústico, digno de las clases más bajas. Este contraste se puede observar en sus Comedias Bárbaras, en la trilogía La guerra carlista, en sus farsas y dramas, y también en su obra poética.

Con esto llegamos a 1920, época de los esperpentos. En este año se publican cuatro obras importantísimas: Farsa italiana de la enamorada del rey, Farsa y licencia de la reina castiza (sátira política sobre el reinado de Isabel II), Divinas palabras y Luces de bohemia. Desde este momento Valle-Inclán inicia una deformación sistemática con el objetivo de criticar, y a medida que avanza el tiempo lo hace con más ferocidad.

La primera obra a la que Valle califica de esperpento es Luces de Bohemia. Además, en ella se plasman los rasgos de todas las demás obras de este período, lo que justifica su inclusión en esta etapa. En los años venideros publicará tres esperpentos más (Martes de Carnaval), en los que encontramos al Valle-Inclán más “iconoclasta”. En esta época también publicará varias novelas que serán esperpentos con características que no podían darse en forma de teatro.

294 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 1.2 Modernismo y 98 en Luces de bohemia

A finales del siglo XIX en España los autores recibían influencias extranjeras (Pou, Oscar Wilde…) en comunión con la tradición literaria española. De América llegaban nuevas voces, como Rubén Darío, en busca de nuevas formas expresivas. El sincretismo de todos ellos da lugar al Modernismo, que se caracteriza por una renovación estética.

A esta renovación, algunos autores, los conocidos como la Generación del 98, le añaden la crítica a la miseria moral y a la decadencia española.  Las dos corrientes tienen en común la reflexión del autor sobre temas existenciales como: el paso del tiempo, la soledad para conocerse a sí mismo, la evasión a un mundo imaginario para superar la angustia vital, el desengaño y el pesimismo, y el amor por los placeres que invitan a una vida bohemia.

Luces de bohemia representa la fusión entre Modernismo y 98. Es modernista por su cosmopolitismo (referencias a París e Inglaterra), la presencia de personajes extranjeros como Madama Collet, y su perfeccionismo verbal esteticista. Es noventayochista porque está cargada de denuncia social y política.

Valle-Inclán cataloga a su obra como “esperpento”, y en la misma obra explica “El sentido trágico de la vida española solo puede darse con una estética sistemáticamente deformada. Las imágenes más bellas en un espejo cóncavo son absurdas, pero la deformación deja de serlo cuando está sometida a una matemática perfecta”. Esta “matemática” se propone que algo deformado cause admiración por el arte con que se ha deformado.


Tenemos por lo tanto, que Valle-Inclán utiliza la “deformación” para  plasmar lo trágico de la vida. Por todo esto, podemos decir que el esperpento pone al modernismo al servicio del 98, utilizando la estética (deformando), para  criticar la absurda situación social de aquella España.

285 palabras

PAU CASTELLANO LITERATURA (Luces de Bohemia): 1.1. Luces de bohemia en el contexto histórico y literario de su época

La época en la que se publicó Luces de Bohemia, fue una de las más convulsas de la historia reciente de España. A principios del siglo XX, en España se respiraba un malestar creciente entre clases que derivaría en graves enfrentamientos ideológicos.

La sociedad española se dividía en una oligarquía conservadora que controlaba las elecciones, una burguesía reformista de la que surgían intelectuales descontentos, y una clase obrera explotada que actuó de mecha para los movimientos revolucionarios.

Además, durante la Primera Guerra Mundial España se convirtió en proveedora de los países enfrentados, lo que provocó una gran inflación e incrementó el abuso de los patronos sobre los proletarios. Tras la guerra, la crisis de agravó más y el general Primo de Rivera impuso una dictadura (1923-1930) con el beneplácito del rey. Solucionó algunos problemas, pero los ideológicos permanecieron.

Luces de bohemia constituye en sí una crítica a la situación social de España. La obra está cargada de constantes referencias a hechos como la Semana Trágica y personajes políticos como Romanones, así como críticas al mal gobierno (como cuando Don Latino se refiere al “Ministerio de desgobernación”) y a otros aspectos de la sociedad.

Por otro lado, supone una gran innovación con respecto al teatro conservador de la época. Dicho teatro rechazaba las innovaciones formales y continuaba la línea melodramática de José Echegaray y la del género costumbrista.

Dentro del mismo teatro innovador, representado por Unamuno y Gómez de la Serna, Valle-Inclán va más allá. Su teatro presenta una visión profundamente expresiva no vinculada a ninguna corriente anterior. De esta “libertad” surgió un nuevo género teatral: el esperpento.

267 palabras

sábado, 18 de junio de 2016

PAU - Valencià - 16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

L’obra assagística de Joan Francesc Mira, a qui podem considerar un humanista en tot el sentit del terme, constitueix una reflexió sobre els canvis cívics que ha experimentat la societat valenciana dels darrers anys. Aquestes reflexions giren entorn de la identitat nacional i el seu ús polític, els nacionalismes, la relació entre cultura i poder així com l’ús de símbols, la importància de la llengua per tal de crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici dels interessos propis.

Totes aquests reflexions han sigut aplicades per Mira a la nostra realitat contemporània, demostrant des d’un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes que la problemàtica que valencians i catalans tenim respecte a la nostra condició nacional també es produeix en altres zones del món. Els seus assajos més destacats sobre aquest tema son Crítica de la nació pura, on analitza el nacionalisme des de l’antropologia social i desfà tota una sèrie de tòpics sobre la concepció de la nació, mostrant que realment és una creació social i humana dependent del símbols, i Sobre la nació dels valencians on analitza la nostra complicada adscripció nacional.

L’estil de la seua prosa capta l’essència de l’assaig fusterià, motiu pel qual aconsegueix arribar fàcilment al públic, i la seua escriptura, directa i concisa, defuig les floritures prescindibles.

La seua feina com a assagista s’estén també als articles periodístics, que no són més que assajos en miniatura caracteritzats per la frescor i l’adjectivació i ironia justes.

Cal dir també que la seua repercussió no s’ha degut només a la prosa d’idees, sinó que també ha conreat la narrativa i sobretot la investigació humanística i literària, per la qual ha sigut premiat en moltes ocasions. Destaquem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.


En definitiva, Joan Francesc Mira ha destacat pel seu compromís amb la societat valenciana i la reflexió constant sobre la nostra identitat al llarg de la història i en la situació actual.

[326 paraules]

PAU - Valencià - 15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster, nascut a Sueca (València) fou l’assagista valencià més destacat del final del franquisme i el començament de la democràcia. Malgrat haver estudiat dret, es dedicà plenament a la literatura. Va ser després d’una primera etapa poètica que decidí dedicar-se en cos i ànima a la prosa d'idees: l’assaig.

Els seus assajos abasten un àmplia varietat de temes, des de l’assaig filològic i d’història i crítica de la cultura i la literatura (Literatura catalana contemporània), fins a l’humanístic (Consells, proverbis i insolències), passant pel cívic i polític (País Valencià, per què?).

La seua prosa assagística es caracteritza per una escriptura temptativa que manté en tot moment el caràcter obert, inacabat de l’obra. Homes, coses, fets i temps són els seus temes, i du a terme un racionalisme crític, escèptic i defensa la tolerància. A més, les seues reflexions reflecteixen la creença en un humanisme sense fronteres. Utilitza recursos como les frases curtes, les expressions col·loquials, les exclamacions i una abundant però adequada adjectivació, això com les cometes per a ressaltar paraules i recórrer a la ironia. Així mateix, la seua obra també adopta formes de discurs com l’aforisme, un assaig en la seua mínima expressió: Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I jo.

Així i tot, la característica que sens dubte ha contribuït en major mesura a la seua influència en la nostra societat, ha sigut la seua actitud de compromís amb la història i el futur del poble valencià (que es fa evident a Nosaltres els valencians (1962)) i una actitud crítica contra els nacionalismes estrets i imperialistes.


En suma, Joan Fuster, gràcies als seus assajos cívics i polítics, influí de manera notable en el context polític de l’època, provocant les ires del franquisme primer i del regionalisme espanyol més tard. A causa d’aquesta influència, podem afirmar que s’ha convertir en l’intel·lectual més important de la nostra història contemporània.

[322 paraules]

PAU - Valencià - 14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Josep Maria Benet i Jornet ha estat l’autor català contemporani que més s’ha dedicat al teatre. Des de les primeres obres de caire realista, ha evolucionat cap una producció més personal i d’experimentació permanent, però mantenint les constants temàtiques de reflexió sobre l’individu i la societat.

La reflexió sobre el país, la llengua i el sistema és una de les temàtiques principals de la seua obra; temàtica que es fa palesa especialment a obres com Una vella, coneguda olor (1963), la trilogia sobre el mite de Drudània, i Berenàveu a les fosques (1971). Altre tema que desenvolupa en obres com La desaparició de Wendy (1973), és la passió per l’escriptura teatral. En aquesta obra concretament, la infantesa i la postguerra prenen una dimensió mítica. També reflexiona sobre la raó envers la irracionalitat i la màgia a Revolta de bruixes (1975). Per últim, la reflexió sobre el sentit de l’existència i la felicitat apareix a Testament (1996) i Olors (1999). El Manuscrit d’Alí Bei (1984) constitueix una síntesi de totes aquestes temàtiques.

En les seues obres teatrals trobem trets estructurals d’innovació formal com l’existència de diversos actes que són simultanis en el temps. Aquesta característica ens remet a una altra: en ocasions els espectadors coneixen informació que els personatges desconeixen, com si fos una tragèdia clàssica.

Paral·lelament a la seua tasca com a dramaturg, Benet ha treballat com a guionista dels exitosos serials produïts per Televisió de Catalunya com Poble Nou (la primera telenovel·la en català, que constituí un fenomen social digne d’estudi), Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat, Ventdelplà i Zoo.

En suma, l’obra de Josep Maria Benet i Jornet és de les més extenses i exitoses dels nostres autors contemporanis, i es pot considerar també com un personatge clau del món audiovisual català.

[299 paraules]

PAU - Valencià - 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

A l’igual que la narrativa i la poesia, el nostre gènere teatral també ha experimentat canvis d’acord amb el que es coneix com “la modernitat”. A partir dels anys setanta, es produeix una renovació del panorama teatral basada en les següents característiques:

S’investiguen nous espais escènics: les companyies actuals donen més importància a l’espai i sovint representen obres al carrer o en espais insospitats. El teatre d’autor és bandejat a favor d’una creació col·lectiva en la que tots els integrants s’involucren. La figura del director escènic pren molta importància perquè passa a haver-hi una implicació total en l’obra. A més, s’introdueixen nous mitjans expressius com el mim, la barreja de gèneres, la provocació al públic, etc. També es produeix un rebuig cap a la visió occidental del teatre i augmenta l’interés per les formes teatrals asiàtiques, més rituals i simbòliques.

Encara que els crítics insinuaven la desaparició del teatre d’autor en català, alguns com Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera, Jordi Teixidor, etc. continuen escrivint teatre amb èxit; un teatre de qualitat, innovador i de denúncia social.

L’arribada de la democràcia suposà la creació d’institucions com el Teatre Lliure de Barcelona, que han millorat i consolidat la nostra infraestructura teatral. La televisió, concretament les sèries interpretades en la nostra llengua amb guionistes que són alhora dramaturgs, també hi han contribuït.

Es pot dir que el nostre panorama teatral dels darrers anys destaca per la riquesa i el dinamisme. Han augmentat els autors teatrals en actiu i amb bona crítica: els autors consolidats com Manuel Molins s’han consolidat i n’han aparegut de nous com Carles Alberola. També s’han consolidat els grups teatrals dels seixanta i setanta, i se n’han sumat altres de nous. Actualment, podem destacar grups com Els Joglars a Catalunya, i Albena Teatre entre els valencians.


Això no obstant, el teatre valencià segueix necessitant un suport institucional que encara no ha aconseguit. L’únic teatre de les terres valencians que ofereix una programació permanent en valencià, és el Teatre Micalet de València.

[333 paraules]

PAU - Valencià - 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo ha sigut un dels autors més prolífics i multidisciplinaris de la nostra literatura contemporània. Com a recompensa ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El gènere que més fama li ha generat ha sigut la narrativa, amb novel·les com Mecanoscrit del segon origen. També  conreà la poesia, començant amb Ésser en el món. Però ha sigut en el teatre on ha rebut la millor crítica, tot i no haver tingut èxit entre el públic.

Aquest fet es deu a les peculiars característiques de la seua obra teatral, que s’adscriu al teatre de l’absurd. Les situacions plantejades inicialment són absurdes, hi ha poca acció, la escenografia destaca per la simplicitat, localització espacio-temporal incerta, llenguatge telegramàtic, etc. No obstant això, les obres mantenen la coherència discursiva.

Els personatges de Pedrolo viuen en un món tancat que els aïlla totalment de l’exterior, situació a la qual reaccionen de dues maneres: uns accepten la situació per por a tot el que escapa al que coneixen, i els altres intenten enderrocar els murs de la seua presó, però acaben fracassant i rendint-se.

Davall d’aquesta tècnica, es troba una reflexió filosòfica sobre l’ésser humà i la llibertat, una reflexió que naix del seu compromís amb el seu país i amb la defensa de la llibertat i la justícia. Les seues obres són una denúncia contra l’intent de genocidi cultural i polític que suposà la dictadura franquista. Denúncia feta en to pessimista i sense anomenar en cap moment el que s’està denunciant.


En suma, l’obra teatral de Manuel de Pedrolo ocupa un lloc destacat en el panorama teatral de la postguerra perquè es fa ressò dels problemes del poble, com demanava la crítica, i ho fa mitjançant un teatre innovador: el teatre de l’absurd.

[292 paraules]

PAU - Valencià - 11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

La victòria del general Franco y la dictadura que s’imposà suposaren un gran revés per al teatre valencià. La prohibició taxativa de representar obres en qualsevol llengua que no fos el castellà, trencà sobtadament la continuïtat d’un teatre que gaudia d’una alta qualitat. A més a més, els nostres autors foren apartats dels escenaris i van prohibir les traduccions, cosa que va tancar la porta a les innovacions estrangeres.

A partir de 1946, en un intent d’obtenir reconeixement internacional, el règim suavitzà la repressió i permeté la representació d’obres en català, amb la condició de que no podia haver-hi la mínima crítica a la dictadura o a l’Església ni la moral catòlica. Mentre que a Catalunya el teatre es recuperà relativament, a València no va ser així. Només el sainet va reviure, i ho va fer com folklòric. Cap a la dècada dels cinquanta, alguns autors, com Faust Hernández i Rafael Martí, proposaren nous plantejaments escènics, centrats en la problemàtica del públic.

Amb l'arribada la dècada del seixanta, sorgiren grups de teatre independent que incorporaren els corrents europeus. És el cas de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Es representaren obres de Josep Palau i Fabre, que criticaven mordaçment la burgesia,  de Joan Brossa, partidari de les formes surrealistes, i de Manuel de Pedrolo, que es va adscriure al teatre de l’absurd.

També van aparèixer grups que realitzaven espectacles de creació col·lectiva. És el cas d’Els Joglars, Els Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle, etc. a Catalunya, i de Carnestolts, El Rogle, Teatre  49, La Cassola, etc. en terres valencianes. Al nord de l’Ebre, molts grups han assolit èxit internacional; al sud, malauradament, molts ja han desaparegut.

En suma, la continuïtat del nostre teatre es veié truncada després de la guerra però a mesura que es relaxà la repressió, inicià un recuperació progressiva a mesura que avançà la dictadura.

[310 paraules]

PAU - Valencià - 10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho

Miquel Martí i Pol és el poeta català més llegit de tots els temps. Guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la seua obra ha gaudit d’un gran ressò social i ha estat traduïda a nombroses llengües. Aquest fet es deu principalment a la sinceritat i la autenticitat de la seua poesia, i al fet que haja estat musicada per cantants com Maria del Mar Bonet o Lluís Llach.

Si tenim en compte la seua experiència vital, i la comparem amb les etapes de la seua poesia, és ben clar per què es caracteritza per una gran sinceritat i la autenticitat. La seua primera etapa, durant la seua joventut, està marcada pel qüestionament dels valors catòlics en què va ser educat, que el durà a obrir-se cap a la realitat social del seu moment i conrear el realisme històric. Durant el següent període, l’esclerosi múltiple farà que la seua poesia esdevinga intimista, centrada en l’angoixa, la solitud o la mort. Aqueta etapa es coneix com l’enclaustrament. En 1976, amb la publicació de Quadern de Vacances, el de Osona abandona la reclusió i canta  a la vida amb optimisme, i reprèn la poesia amorosa i la reflexió sobre la construcció del país català. A la dècada dels 80, assoleix la seua maduresa creativa i la seua poesia esdevé reflexiva i autoanalítica. Finalment, en la seua vellesa, la poesia està marcada per la inseguretat, la decepció política i llargs períodes sense escriure.


En conclusió, la seua evolució poètica es un clar reflex de la seua evolució vital, motiu pel qual és extremadament sincera. Si a açò li afegim la simplicitat i la senzillesa, així com el seu compromís polític, tenim tots els ingredients que justifiquen la importància social de Martí i Pol.

[292 paraules]

PAU - Valencià - 9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Les arts i el pensament de finals del segle XX han estat dominats pel que els crítics anomenen postmodernisme. Aquest terme fa referència als profunds canvis estètics i ideològics que ha patit la nostra societat, ara caracteritzada per l’individualisme, el consumisme, l’hedonisme, la fragmentació dels conceptes de temps i espai i l’eclecticisme estètic.

La nostra literatura, concretament la poesia, que s’havia normalitzat a poc a poc des del final de la dictadura, s’insereix en aquesta nova etapa i manifesta la seua maduresa amb una gran varietat de propostes poètiques d’alta qualitat. Aquesta diversitat i el fet que molts autors inicien un replantejament dels seus pressupostos estètics, impossibilita distingir tendències clares i definides. Amb la finalitat d’estudiar-los, podem distingir tres corrents:

En la dècada dels setanta, els poetes més veterans com Miquel Martí i Pol, Lluís Alpera i Maria Beneyto segueixen fidels a la poesia realista, de compromís social i polític. Simultàniament, altres poetes més joves que no formen un grup unitari, però que comparteixen el seu antidogmatisme i la concepció de la poesia com un discurs plenament autònom (ací es fa palés l’individualisme) comencen a publicar. Alguns d’aquests joves són Jaume Pérez Muntaner, Fina Cardona, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal i Miquel Àngel Riera.

A partir dels vuitanta l’eclecticisme s’imposa. Als poetes anteriors que no abandonen el conreu de la poesia, cal afegir-ne de nous com Manuel Garcia Arau, Anna Montero, Lluís Roda...


En suma, el panorama poètic actual està fortament dispersat, com cal esperar d’una societat dominada per l’individualisme, cadascú escriu com i el que vol, sense seguir cap tendència més o menys majoritària, com acostumaren a fer els poetes de la modernitat.

[274 paraules]

PAU - Valencià - 8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu va ser un narrador, poeta i dramaturg, guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que podem considerar com el més internacional dels nostres autors. En els seus inicis, abans de la guerra, conreà la narrativa, però durant la postguerra romangué a Barcelona en un exili interior i es dedicà quasi exclusivament a la poesia.

En els sis primers poemaris trobem al Salvador Espriu més espiritual, que tracta de manera obsessiva el tema de la mort tant des d’una òptica melancòlica com des de la sàtira. L’anomenat cicle líric es un camí d’interiorització que culmina amb la mort (el final del laberint).

El següent poemari (La Pell del Brau) té un toc de compromís polític. Espriu analitza la Guerra Civil: la lluita entre membres d’una mateixa família i les conseqüències. El poeta defensa la concòrdia i la fi del conflicte. No obstant això, ho fa vagament i parlant en termes generals sobre la llibertat, la justícia i la tolerància. A Llibre de Sinera persisteix la poesia civil però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa  és un retorn a una poesia més metafísica.

En termes generals, la seua poesia es caracteritza per ser simbolista, més preocupada pel contingut que per la forma, molt centrada en la mort i el més enllà i preocupada pel destí de Catalunya. Al costat d’aquesta temàtica, hi ha pinzellades d’humor dur i cruel. A més a més, l’ampli abast cultural de l’autor fa que trobem mites com Sepharad, Sinera i el laberint en la seua poesia, així com un excel·lent domini de tots els registres de la llengua.


En suma, Espriu concilià la problemàtica espiritual, que mai no abandonà del tot, amb la del seu poble, en un evident compromís artístic i social que el dugué a denunciar la dictadura i les conseqüències de la Guerra Civil.

[306 paraules]

PAU - Valencià - 7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés fou un poeta valencià guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la poesia del qual palesa la realitat social del seu temps, tret distintiu que es deu a la seua activitat com a periodista. Tot i ser un símbol del valencianisme, destacà també en l’àmbit del català oriental.

La seua principal aportació a la poesia fou el realisme: fa constant referència a la realitat, relatant les seus vivències perquè sent una necessitat imperiosa d’escriure. Aquestes experiències vitals, anècdotes, assoleixen valor universal al ser compartides amb el lector.

D’una banda, Estellés tracta temes generals com la mort amb tot el seu contingut emocional, sense cap floritura que enterbolisca la força del sentiment, i l’amor apassionat, obsessiu i desesperat, tant des d’una perspectiva espiritual com des del desig sexual expressat sense tabús. D’aquest manera, aconsegueix l’erotisme que l’ha fet cèlebre.   

D’altra banda, encarna el sentiment col·lectiu del poble valencià de la postguerra, reflectint la fam  i la misèria i actuant com la veu d’un poble que agonitza culturalment davant una repressió feroç. Estellés aprofita qualsevol oportunitat per defensar fermament la dignitat personal i civil.

Tot i ser un poeta poc acadèmic, els seus poemes tenen referències a clàssics catalans i grecollatins, així com a poetes simbolistes i avantguardistes com Pablo Neruda. Però aquesta contradicció s’estén a altres trets de la seua poesia com la poetització d’elements com el futbol i el cinema, la tendresa, la ironia, l’ús d’estrofes establertes i del vers lliure, de composicions tradicionals i formes més personals. No obstant açò, tots els seus poemes tenen el característic to col·loquial

En suma, la poesia estellesiana aportà un realisme  quotidià, expressat amb el seu llenguatge característic. Un llenguatge expressiu, col·loquial, fàcil de llegir i difícil d’imitar. 

[290 paraules]

PAU - Valencià - 6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70

L’any 1936 la poesia catalana havia assolit una gran qualitat literària amb autors com Josep Carner, Carles Riba, Josep Vicenç Foix, etc. La seua activitat es va detenir amb el colp d’estat del 18 de juliol de 1936 i no es reprengué fins a la dècada dels 40. Quan ho va fer, els autors van seguir les tendències d’abans de la guerra (simbolisme i avantguardisme) i en els anys seixanta aparegué el realisme.

El simbolisme és un moviment que es caracteriza per l’ús sistemàtic del ritme i dels símbols per tal de suggerir la realitat en comptes de anomenar-la. Poc a poc, evolucionà cap a una poesia pura, intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. Uns anys després d’acabar la guerra es reprengué aquest corrent amb l’aparició de dos llibres clau d’autors anteriors exiliats: Nabi  de Josep Carner, i Elegies de Bierville  de Carles Riba. Progressivament, la temàtica s’obrí més cap a l’exterior i accentuà les qüestions com Déu i la mort i fins i tot la situació de postguerra.

Els poetes que abans de la guerra havien seguit els corrents avantguardistes, especialment el Surrealisme, com J. V. Foix, van tornar a publicar en la mateixa línia. Ell es considerava un investigador de poesia, i la seua tasca el va dur a utilitzar als poetes medievals (com March i Llull) combinant tradició i modernitat, sense abandonar un alt virtuosisme formal. Altre grup es centrà en una poesia més plàstica, experimentant amb la forma i el contingut. És el cas de Joan Brossa i els seus cal·ligrames.

En els últims anys de dictadura, els nous corrents europeus impulsaren a alguns intel·lectuals a cultivar el realisme històric i comprometre’s amb el seu temps i la col·lectivitat, denunciant la dictadura. És una poesia més lliure i quotidiana, no tan preocupada per la forma com pel contingut. En aquest corrent destaca Vicent Andrés Estellés.


En conclusió, durant la postguerra trobem tres tendències poètiques, dues de les quals ja es conreaven abans de la guerra i es van reprendre, i una altra que arribà més tard.

[342 paraules]

PAU - Valencià - 5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa

Quim Monzó  és un dels autors més reconeguts del panorama literari valencià actual. Les seues obres han estat traduïdes a nombroses llengües i ha sigut premiat en moltes ocasions. Ha conreat diversos gèneres, des de l’article periodístic fins al conte, passant per la novel·la, i també ha participat en altres projectes culturals. D’entre tots ells, destaca sobretot, como a escriptor de relats breus.

La seua narrativa curta constitueix en sí la instantània de la societat actual (la societat postindustrial o postmoderna) que ha abandonat les preocupacions col·lectives típiques de la modernitat, per centrar-se en l’individualisme. Una societat on per sobre de tot es troba l’èxit personal i on la saturació d’informació que prové dels mitjans de comunicació masses fa que les persones se senten sobrepassades.

Bona part dels seus relats giren entorn de la vida en una gran ciutat, solitària, rutinària i dominada pel tedi laboral. Una bona quantitat també se centren en les relacions de parella, però defugen tota inclinació melodramàtica i busquen expressar d’una forma freda i violenta els aspectes quotidians del sexe i de l’amor.

Altre aspecte rellevant del seus contes és la intertextualitat: fer referència, dins dels seus contes, a obres de la tradició literària que suposadament el lector coneix. Monzó utilitza aquest recurs amb la intenció de qüestionar els models de conducta que ha establert la societat occidental. No es pot prescindir de remarcar l’ús recurrent de la ironia, de les  hipèrboles, i d’un llenguatge viu actual, modern, senzill i lliure de qualsevol floritura.

En suma, la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix els trets característics de la societat postmoderna individualista i hedonista, mitjançant recursos que, per regla general, pretenen despullar els trets de la societat per tal de fer-nos veure les seues contradiccions.

[289 paraules]

PAU - Valencià - 4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural

La narrativa valenciana de les darreres dècades ha experimentat una explosió en quantitat, qualitat i varietat temàtica i estilística en comparació amb la que s’escrigué durant la Guerra Civil. Tanmateix, durant aquestes dècades també hi ha hagut canvis en la narrativa, motiu pel qual podem distingir tres etapes.

Als anys 60 ens trobem un trencament amb la tradició anterior: s’inicia la cerca de noves formes i estructures i s’abandona la preocupació pel contingut de l’obra. Ací apareix una “contracultura” que defuig l’art “oficial” com a mostra de rebel·lia i crea novel·les ambientades a les ciutats amb personatges joves on el sexe i les drogues són temes recurrents. Durant aquesta etapa sorgeixen nombrosos autors nous com Isa Tròlec, Isabel-Clara Simó, Joan Francesc Mira...

En les dues dècades següents es produeix un retorn a formes narratives més clàssiques. D’una banda torna la narrativa de gènere (policial, eròtica, històrica...), i d’altra sorgeix un nou corrent, el “realisme brut o costumisme urbà”. Aquest està fortament influït per la literatura nord-americana i critica les contradiccions de la societat capitalista actual. Durant aquests anys s’introdueix el valencià a l’escola, fet que augmentà la venda de novel·les i possibilità que els autors pogueren viure d’escriure.

Amb l’arribada del nou segle es produeix la irrupció d’un nou grup d’escriptors inconformistes nascuts als anys 70 (els “afterpops”) com Edgar Cantero, Toni de la Torre, etc. Aquests es caracteritzen per fugir del mitjans convencionals, que consideren massa comercials, utilitzar la xarxa i produir narracions de caràcter fragmentari. Tot i això, en aquesta època es manté la producció d’autors de generacions anteriors com Quim Monzó, motiu pel qual conviuen gran varietat de temàtiques i estils.

En suma, es pot dir que durant les últimes dècades els canvis en la societat, caracteritzada per l’individualisme i l’hedonisme, s’han vist reflectits en la nostra literatura amb l’aparició de nous estils i una desviació de la temàtica cap a la individualitat en comptes de la preocupació pel conjunt de la societat valenciana que predominà en la literatura dels anys 60.

[335 paraules]

PAU - Valencià - 3. La producció literària de Mercé Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d'acord amb aquesta asseveració? Explica per què

L’obra narrativa de Mercè Rodoreda, probablement la novel·lista més important de la nostra literatura contemporània, està fortament influenciada per les seues experiències vitals. No es pot oblidar que es va veure abocada a l’exili després de la guerra. Per haver patit la guerra i per la desigual condició de la dona en la seua època, la seua obra mostra una visió del món pessimista.

Rodoreda començà a escriure des de ben jove i de forma autodidacta, i creà poc a poc el seu estil propi, molt personal, en el qual realitza una profunda anàlisi psicològica dels personatges. Les seus obres presten molta atenció a l’evolució dels personatges, que lluiten contra els seus enemics, principalment interiors, i progressivament descobreixen la seua identitat. Els personatges rodorerians, que són femenins sobretot en la seua primera etapa, canvien al llarg de la novel·la; evolucionen.

Així i tot, el tret més important i més distintiu de la narrativa rodorediana és l’escriptura parlada: una mena de monòleg interior adreçat a un destinatari imaginari amb el qual el lector se sent identificat.

Tota la seua obra és una reflexió sobre el pas del temps i els canvis psicològics que açò suposa. Podem classificar-la en tres grans grups: un on tracta la pèrdua de l’adolescència (Aloma), un segon on el tema principal és el pas de la joventut a la maduresa (La plaça del Diamant), i un de tercer on parla sobre la vellesa i la mort (Mirall trencat). A més, està carregada de simbolisme; qualsevol objecte quotidià pot tindre un segon significat segons el context. Aquests trets i el subjectivisme narratiu dels seus relats fan que puguem dir que la seua prosa és poètica.

Podem concloure, que efectivament sí, la narrativa rodorediana posa especial èmfasi sobre la psicologia del personatges, i la evolució d’aquesta amb el pas del temps.

[302 paraules]

PAU - Valencià - 2. Explica les característiques més importants de l'obra literària d'Enric Valor

Enric Valor fou un escriptor i gramàtic que va nàixer l’any 1911 i morí l’any 2000. Des de ben jove es mostrà compromés amb la cultura valenciana i la defensa de la llibertat i la democràcia.

L’obra literària de Valor es divideix en les rondalles, les cinc novel·les i alguns relats breus, caracteritzats per una llengua molt rica i una temàtica amorosa i sentimental. Tots tres tenen característiques comuns: el narrador omniscient i subjectiu, i un gran domini de la llengua que li permet escriure amb precisió i detall, i abastant totes les varietats dialectals del valencià.

En primer lloc, les rondalles tenen el seu origen en el poble, i interessen a Valor com a manifestació cultural dels valencians. El de Castalla transforma aquests relats i els converteix en relats cultes.

D’altra banda, les novel·les es localitzen a les comarques del sud valencià i giren al voltant de dos mons oposats: la muntanya i la costa. Aquesta contraposició es el tema principal de L’ambició d’Aleix i La idea de l’emigrant. Temporalment, les seus novel·les es troben situades a la primera meitat del segle XX i pretenen deixar constància d’un món perdut. Es ací on l’autor aboca tots els seus coneixements i experiències, i crea una novel·la realista on el lector se sent perfectament identificat.
 
A banda de realista, la narrativa de Valor es també psicològica i se centra en descriure els pensaments del personatges. Així i tot, incorporà al seu estil innovacions com l’estil indirecte lliure i la focalització múltiple.

Dit tot açò, es pot concloure que  Enric Valor fou un autor capaç de captar, per escrit i en forma de novel·la, tots els aspectes del poble valencià: la peculiaritats de la llengua, la cultura, el paisatge i les preocupacions del valencians.

[292 paraules]

            

PAU - Valencià - 1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l'època

La victòria del bàndol nacional en la Guerra Civil suposà la implantació d’un règim totalitari d’ideologia feixista que va provocar canvis profunds en tots els àmbits de la vida, inclosa la literatura.

El període immediatament posterior a l’acabament de la guerra fou el més dur. Junt amb l’escassetat, la repressió va ser extremadament forta i la por imperava entre la població, motius pels quals quasi no hi ha narrativa durant aquesta època. Aquest gènere, a l’igual que el teatre i a diferència de la poesia, necessita d’editorials i un públic bastant gran per a existir, i ambdós eren impensables en un clima com aquell.

Durant la Guerra Freda, Espanya s’alià amb els EUA contra el comunisme. Aquest pacte suposà una relaxació en la repressió franquista i una obertura al món que activà la economia i influí en la mentalitat dels espanyols.

També en aquest període – 1947 concretament - es van convocar per primera vegada els premis Joanot Martorell, per a fomentar el conreu de narrativa, recuperar i crear públic lector. Tot i això, no fou fins a la dècada del seixanta que el català començà a tornar plenament (abans s’havia intentat mantenir com local i folklòric, sense massa difusió). La publicació de Nosaltres els valencians (1962) suposà el retorn de la cultura valenciana a un primer pla: les editorials tornaren a publicar, es crearen revistes i s’inicià el moviment de la Nova Cançó.

En conclusió, el context sociopolític de la Postguerra condicionà greument la nostra literatura durant els primers anys, però a mesura que la repressió es va relaxar, la literatura valenciana inicià una recuperació progressiva que culminà amb l’arribada de la democràcia.

[273 paraules]